UN ALTRE LAMENT

Ella, penyora de valor,

em dóna tracte rigorós

a mi, el seu lleial servidor

per un dolç desig amorós.

Sabedora del mal que em fa,

es gaudeix de fer-me’l sentir,

i sé que hi persistirà

perquè li plau el meu patir.

Jo sóc aquell que encara espera

una mudança de natura

en l’altiva dama severa

que la faça ser molt menys dura.

I en l’espera –potser en va–,

poc a poc ma vida se’n va... 

PREC D’ENAMORAT

Senyora, no em turmenteu

ni em doneu tan grossa pena;

cerqueu de mon dol l’esmena

i al final la trobareu.

Sóc qui greument la pateix

i alliberar-me’n voldria

si em fésseu la cortesia

d’estimar-me amb escreix.

Senyora, no em turmenteu

ni quan és de matinada

ni tampoc a la vesprada

ni mentre el gran astre jeu. 

AL SOL BENEFACTOR

Novament, l’alba apareix puntual

en l’horitzó dilatat i seré,

i la meua mirada atenta reté

aquesta visió celestial.

La nit, se m’ha passat entre laments

i clams de desconsol per un amor

que s’ha girat en causa d’amargor

i motiu de terribles sofriments.

Els primers rajos em fan oblidar

les nocturnes marors del meu estat

i em porten la feliç tranquil·litat

que l’esperit no deixa de cercar.

La gran bondat del Sol és d’agrair:

en l’altura, brilla i fort refulgeix

i el jorn d’intensa claror es vesteix

i, llavors, es dissipa el meu patir. 

AMOR I DISSORT

Vençut per l’afany d’aconseguir

el sí més rotund dels llavis seus,

m’he lliurat al mal i els pecats greus:

mai no ser sincer; tothora mentir.

Caic en falsedat aparentant

una alegre faç quan hi ha dolor

–tan cert i pregon– per un amor

que és inquietud i por constant.

Les il·lusions –aquest bé va–

han jugat amb mi i m’han tornat

angoixosament desgraciat,

i ja cap remei no em salvarà.

Un viure tan trist és a la mort

ben igual i afí, com dos bessons

que van compartint decepcions

i alhora patint tanta dissort! 

EL GOIG I LA MORT

És ella mon goig

i tot el que tinc.

Sens ella, no sóc

res més que polsim.

És ella mon goig,

i per ella visc

–d’ànima i cor–

content i feliç.

Seria el final

de mon cos mortal,

si algun tort em fes,

un gest malcarat

o, a mon desgrat,

son voler perdés

per a sempre més.

És ella mon goig;

sens ella, la mort…! 

DEL MEU MAL FAEDORA

Cauen fortaleses

ben custodiades

i amb èxit són preses

torres elevades.

Pel foc es torna bla

el tros de ferro dur,

i el pas de l’aigua va

obrint forats al mur.

Sobre els cims bat el vent

i el rocam punxegut

perd l’aresta potent

que l’ha fet tan temut.

Tot sembla mudable,

propens a millora

útil i lloable,

tret de vós, senyora,

de mal faedora. 

TRISTA MUDANÇA

Aqueixa dama tan altiva

em fa navegar a la deriva

en una mar de malvolença,

entre l’escuma blanca i densa

d’ones que causen gran paüra.

Ja tot s’hi afona, res no sura.

Desigs i esperances es fonen

i, amb el sol del vespre, s’hi ponen;

per tomba el blau abisme prenen

i no tornar més mai convenen.

Se’m fa la vida força dura…!

Ja tot s’hi afona, res no sura.

Observeu ma trista mudança

que sens aturador avança:

ahir, una joiosa vida;

hui, la mort pressentida.

No té remei la malaltia

que a la sepultura em guia

amb passa fermament segura.

Ja tot s’hi afona, res no sura.

LA DAMA PROHIBIDA

Quan de mi parle, solc dir

que en moneda no vaig curt

i, tot seguit, afegisc

que un altre maldecap duc.

La gent pregunta quin és

i sóc tan franc que els responc:

“L’Amor captiu em reté

i em fa patir de debò.

M’he enamorat com un boig

d’una mestressa amb marit.

Gran i trista ma dissort!

Ara, què serà de mi?”

No vull dir res tort o va

de qui mai sabrà que el foc

consum amb voraç afany

les entranyes del meu cor.

Mots vertaders faig servir

quan arriba aquell moment

en què l’amic que m’ha vist

sobre ella tot ho vol saber:

“La dama no té rival

a causa de les virtuts

que el Cel li ha donat

en més alt grau que a ningú.

Tan bella és que no hi ha

cap altra criatura al món

que un mereixement igual

li dispute amb raó”.

I, d’aquest pobre malalt,

tots senten compassió,

mes el remei eficaç

no l’han trobat ells ni jo.

AQUELL ESGUARD

Els vostres ulls m’esguardaren

amb tan encertat esguard

que res viu en mi deixaren,

tocat d’aquell mortal dard.

Ells, encara no pagats

de ma persona ferida,

em fan perverses maldats

que així turmenten ma vida.

Tan bon punt que m’esguardaren

amb tan encertat esguard

ja res viu en mi deixaren,

tocat d’aquell mortal dard.

MAL D’AMOR

Perquè de mal d’amor

estic vilment ferit,

jo visc en tal foscor

que he perdut el sentit,

i ja no distingesc

ço bo d’allò dolent,

ço calent d’allò fresc,

ço foll d’allò prudent.

Qui em vol mirar hi veu

l’aparença d’un viu

i no endevina el greu

que em feu sense motiu,

però el meu cor malalt

poc temps resistirà

i voldrà partir alt,

camí del Més Enllà,

on Déu me’l guarirà.

NI ANTIC NI MODERN, SIMPLEMENT ETERN

El dolor punyent d’estimar a qui no comparteix aquest mateix sentiment té com a matèria de reflexió lírica un caràcter universal i  alhora permanent, perquè la manca de corresponsabilitat afectiva és un tema que es repeteix en la literatura de pràcticament tots els períodes històrics, però en especial se’ns presenta d’una manera vigorosa, dramàtica i força intel·lectualitzada entre els segle XII i XIII. És, aleshores, quan un corrent de poesia amorosa naix a les terres d’Occitània i des d’allà s’estén arreu de l’Europa occidental, i ens ha deixat un llegat que encara hui resulta força inspirador. 

L’anterior temàtica és un arbre de moltes branques, ja que el terrible desconhort que sent el poeta davant el rebuig de la persona que és objecte de la seua veneració s’ha vingut expressant de molt diverses maneres, com ara la complanta nascuda de la més fosca desesperació en algunes composicions o la voluntària desafectació dels assumptes terrenals en d’altres. La situació més extrema és, però, aquella en què l’amant desitja la mort, entesa com una via d’alliberament de la tirania d’un voler que resulta impossible. Precs, planys i invocacions a la divina justícia com a reparadora del dany causat són freqüents en aquest tipus de poesia trista i reflexiva a la vegada.

La incorporació al present poemari del llenguatge específic que des d’antic ha servit de vehicle per a la comunicació dels estats d’ànim del rebuig afectiu, l’ús preferent de certes figures retòriques o l’opció deliberada de donar a les composicions un “aire de vell” ajuden a il·lustrar els efectes devastadors del mal d’amor. Una malaltia que, malgrat els avanços de la ciència, no se li ha trobat cap remei.