AMOR I DOLOR

Causa l’amor goig i enuig;

té de bo i de roí.

Alguns el creuen diví,

i defensen l’argument

que segueix encara sent

del Paradís un bocí.

Ens ho volen fer saber

amb poemes i cançons.

Són belles il·lusions

per a qui –sentint-les– vol

apartar del cor el dol

de fallides passions.

D’ell, en té una ànsia gran

qui mai no l’ha conegut

i sospirant abatut,

–de l’alba fins a la nit–

fa l’espera amb el neguit

que ha de perdre la salut.

Car va encertada la gent

quan clama que el mal d’amor

d’entre tots és el pitjor.

Li correspon un final

–previsiblement fatal–

d'agra tristesa i dolor.

Convé dir les coses com són:

l’engany no se’l mereix ningú,

ni els altres ni tampoc tu.

T’he parlat en llenguatge franc

–com faria amb els de ma sang–, 

triant sempre el mot oportú. 

PRESENT I FUTUR

No hi haurà per a mi

algun dia tranquil

en què cesse el tracte dur

i me’n doneu un d’oportú?

Aquest és el que em meresc

pel meu constant interés

 –malgrat la vostra fredor–

de servir-vos generós.

Un tal jorn, serà o no?

Del futur, poc en sé jo!

Tan sols conec el present,

i em sembla trist i lleig.

És la vida que no tinc:

cap cel, cap bell paradís;

només l’infern de dolor

cruelment bastit per vós. 

LAMENT

D’aquella que no m’estima

–tot i que jo tant l’estimo–

cap bé ni mercé no espero,

perquè és inútil l’espera.

Mai no se’n va de ma pensa

aquella en què sempre penso

i de mon cor ja no en sóc amo;

aquella n’és l’única ama. 

VULL VEURE EL TEU SOMRÍS

Perquè és reflex del Paradís,

un bell element i el clar senyal

que de tu no rebré cap mal,

ai, deixa’m veure el teu somrís!

Trista no, ben alegre sí,

que, menys la mort, tot té remei!

Devot, m’he posat al teu servei;

ai, no t’oblides mai de mi!

Ets lluminària brillant,

astre de perfecta claror

profusament multicolor

i d’una vivor exultant!

Què sóc jo sense el teu amor?:

un bon no-res; un marginat

sense bri de felicitat;

ai, un ésser inferior!

Amb mi no tens cap compromís

i, al mig de l’ànima, això em dol.

Tem mortalment quedar-me sol

i ja no veure el teu somrís!   

INCERTESA

Foc ardent em consum i acabe glaçat;

em moc sobtadament del goig més intens

a la terrible pena que sempre venç

la feblesa d’un home cansat.

Avorresc l’ignorància del demà,

de no saber del cert si tan gran amor

es quedarà només en trista amargor

i que cap recompensa ja no rebrà.

Senyora, dau-me un cel i no cap infern,

que fort em pesa aquesta condició

de ni calor ni fred, de ni sí ni no,

d’estació incerta: ni estiu ni hivern!

LA VIDA SENS AMOR

Cent mil vegades pitjor

que la maleïda mort

és la vida sens amor,

la que em fa amatent al plor

i de pena m’omple el cor.

Sóc la nau que no tindrà

ni calma ni tampoc sort

quan s’endinse mar enllà,

enmig d’ones que el vent mou

com a serves del seu jou.

Nit i dia vaig buscant

la seguretat d’un port

que serà refugi sant.

De ribes, cap no n’hi veig;

sols l’ample mar, trist i lleig.

L’espera ha acabat!

Sempre, l’he estimada fort,

sens dubtes ni falsedat;

mes ara caldrà dir

un adéu al meu sentir.

El moment ha arribat!

Sempre, l’he servida fort,

amb extrema lleialtat;

mes ara caldrà dir

un adéu al meu sentir.

D’ella, ja no espere res... 

CADENES D’AMOR

Porte cadenes d’amor.

Són fetes de ferro vil;

són la causa d’un dolor

crescut, com de cent a mil.

Porte cadenes d’amor

que són un llastre feixuc,

que són la pena major

d’aquest pobre malastruc.

Porte cadenes d’amor

i ella, cega, no veu

que són fruit del seu rigor,

de tant rebuig i menyspreu.

Porte cadenes d’amor

i mai no s’adonarà

que amb els seus gests de fredor

aviat un guardó rebrà.

Porte cadenes d’amor

i la mort, gentil, vindrà 

–dolç remei del meu dolor–

i prest me les tallarà.