Cent mil vegades pitjor
que la maleïda mort
és la vida sens amor,
la que em fa amatent al plor
i de pena m’omple el cor.
Sóc la nau que no tindrà
ni calma ni tampoc sort
quan s’endinse mar enllà,
enmig d’ones que el vent mou
com a serves del seu jou.
Nit i dia vaig buscant
la seguretat d’un port
que serà refugi sant.
De ribes, cap no n’hi veig;
sols l’ample mar, trist i
lleig.
L’espera ha acabat!
Sempre, l’he estimada fort,
sens dubtes ni falsedat;
mes ara caldrà dir
un adéu al meu sentir.
El moment ha arribat!
Sempre, l’he servida fort,
amb extrema lleialtat;
mes ara caldrà dir
un adéu al meu sentir.
D’ella, ja no espere res...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada