Foc ardent em consum i acabe
glaçat;
em moc sobtadament del goig més intens
a la terrible pena que sempre venç
la feblesa d’un home cansat.
Avorresc l’ignorància del demà,
de no saber del cert si tan gran amor
es quedarà només en trista amargor
i que cap recompensa ja no rebrà.
Senyora, dau-me un cel i no cap infern,
que fort em pesa aquesta condició
de ni calor ni fred, de ni sí ni no,
d’estació incerta: ni estiu ni hivern!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada