Quan de mi parle, solc dir
que en moneda no vaig curt
i, tot seguit, afegisc
que un altre maldecap duc.
La gent pregunta quin és
i sóc tan franc que els responc:
“L’Amor captiu em reté
i em fa patir de debò.
M’he enamorat com un boig
d’una mestressa amb marit.
Gran i trista ma dissort!
Ara, què serà de mi?”
No vull dir res tort o va
de qui mai sabrà que el foc
consum amb voraç afany
les entranyes del meu cor.
Mots vertaders faig servir
quan arriba aquell moment
en què l’amic que m’ha vist
sobre ella tot ho vol saber:
“La dama no té rival
a causa de les virtuts
que el Cel li ha donat
en més alt grau que a ningú.
Tan bella és que no hi ha
cap altra criatura al món
que un mereixement igual
li dispute amb raó”.
I, d’aquest pobre malalt,
tots senten compassió,
mes el remei eficaç
no l’han trobat ells ni jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada