El dolor punyent d’estimar a qui no comparteix aquest mateix sentiment
té com a matèria de reflexió lírica un caràcter universal i alhora permanent, perquè la manca de
corresponsabilitat afectiva és un tema que es repeteix en la literatura de
pràcticament tots els períodes històrics, però en especial se’ns presenta d’una
manera vigorosa, dramàtica i força intel·lectualitzada entre els segle XII i
XIII. És, aleshores, quan un corrent de poesia amorosa naix a les terres
d’Occitània i des d’allà s’estén arreu de l’Europa occidental, i ens ha deixat
un llegat que encara hui resulta força inspirador.
L’anterior temàtica és un arbre de moltes branques, ja que el terrible
desconhort que sent el poeta davant el rebuig de la persona que és objecte de
la seua veneració s’ha vingut expressant de molt diverses maneres, com ara la
complanta nascuda de la més fosca desesperació en algunes composicions o la
voluntària desafectació dels assumptes terrenals en d’altres. La situació més extrema és, però, aquella en
què l’amant desitja la mort, entesa com una via d’alliberament de la tirania
d’un voler que resulta impossible. Precs, planys i invocacions a la divina
justícia com a reparadora del dany causat són freqüents en aquest tipus de
poesia trista i reflexiva a la vegada.
La incorporació al present poemari del llenguatge específic que des
d’antic ha servit de vehicle per a la comunicació dels estats d’ànim del rebuig
afectiu, l’ús preferent de certes figures retòriques o l’opció deliberada de
donar a les composicions un “aire de vell” ajuden a il·lustrar els efectes
devastadors del mal d’amor. Una malaltia
que, malgrat els avanços de la ciència, no se li ha trobat cap remei.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada